Els colors de la veu del cor de l’Ateneu

Entrada compartida per Fundació Privada Ateneu Sant Roc

Quan coincideixen disposició, ganes i, sobretot, il·lusió un matí de dissabte pot tenir un altre color.
El 28 de febrer el Joan Martínez Colás va guiar una sessió de treball vocal (aproximadament dues hores) força interessant, a molts components del cor de l’Ateneu.

Després d’un tastet dolç amb un cafè amb llet, tot estava preparat perquè en Joan, creador de vint espectacles i moltes obres de gran originalitat i creativitat, es presentés com a cantant – pedagog. Com bon mestre, els primers minuts els va dedicar a explicar que la tècnica es fonamental per poder cantar correctament. La seva tècnica, que a ell li funciona i està comprovada científicament, començà amb l’adequada col·locació de tot el cos. Trobar l’eix vertical i els dos horitzontals és imprescindible per preparar l’instrument dels cantaires. A continuació relaxar braços, cames, tronc, cervicals… fins arribar a la cara. I aquí una bona estona perquè els ressonadors s’han de col·locar bé per a aconseguir la màscara: celles amunt, ulls ben oberts, ganyota al nas, llengua plana i a punt per un bon somriure; i tot això, sense que ningú noti què es pensa o quin imprevist s’ha tingut fa una estona. Aquesta és la bona disposició d’un artista, perquè qualsevol que es presenta davant d’un públic ha de saber interpretar i ha de buscar la figura adequada.

Arribats a aquest moment, ja s’està preparat per conèixer els colors de la veu. Sense oblidar res de les tècniques presentades, s’ha de saber cantar de cap, la caixa de ressonància és més petita i per tant el so és més fluix; o de pit, on augmenta el volum al ser més gran l’òrgan utilitzat.

Per acabar, saber col·locar la laringe per cuidar les cordes vocals i que no pateixin a l’hora de cantar; i conèixer dos conceptes bàsics: cercar la impostació una mica retardada al paladar, sota el principi de “aperto ma coperto” i utilitzar les graduacions de l’articulació que es mouen entre dos extrems : “legato”, continuïtat del so entre nota i nota; i “martelatto”, interrupció total del so entre nota i nota, per trobar l’equilibri entre les dues.

Els últims minuts de la sessió de treball es van dedicar a posar en pràctica els recursos comentats, acompanyant al Joan en un fragment d’una òpera sacra.

Gràcies a la participació de tots i la bona actitud demostrada va ser una estona molt agradable, relaxada i entretinguda. Ara només queda assumir individualment allò aprés i posar en pràctica aquestes tècniques per ajudar al cor a la millora del resultat final; i, així, assolir major cohesió vocal i un millor rendiment del treball.