Autor: Lluis García

Publicat a

L’últim blanc de la temporada

Diumenge, últim dia de la setmana. “L’últim”, últim xiringuito d’Ocata. I, segurament, l’últim concert de l’any que farem vestits de blanc. Perquè, senyors, és octubre i és tardor, tot i que res semblava indicar-ho; després d’un dia assolellat i calorós, una vetllada nocturna a la platja, amb mànigues curtes i vestits que no cobreixen, del tot, les cames. Retalls de blanc i taques de color sobre les nostres espatlles, imatge freqüent per aquells que segueixin Gospel Sentits durant les estacions més caloroses.
Així que – després d’alguns problemes per arribar al lloc, una victòria del Barça i unes quantes croquetes i xoricets- a voltants de les 22.30h, cantaires, pianista, director i un públic que, cal dir-ho, ens esperàvem menys nombrós, vam començar el concert. La lluna, reflectida al mar, semblava una més dels espectadors, i intentava fer-nos oblidar que, malgrat l’idíl·lic de ser allà, l’endemà ens tocava matinar. Perquè, tot i que la sensació fos estiuenca, el curs ha començat per a tots…!
Després d’un parell de cançons pausades, una ràfega de temes més moguts i desenfadats van fer aixecar, sota petició d’en Julià, un públic al que es començaven a dibuixar certes cares d’entuasiasme. El petit trontoll del Music in the Air o la no massa bona sonoritat del lloc en sí es poden oblidar fàcilment quan la cinquantena de persones de davant s’aixeca i pica de mans mentre canta This Little Light of Mine.
Finalment però, la brisa octubril i l’hora, que estava a punt de marcar el començament d’un nou dia, van accelerar la fi del concert a l’”últim”. És gairebé indiscutible, però, que un final amb Oh Happy Day deixa amb l’esperit ben ple tant qui canta com qui escolta. Tan ple, que acabat el concert no es va poder evitar un recital improvitzat fruit de la motivació que no ens agradaria mai perdre.
Abans de despedir-me, però, voldria fer públic un fort aplaudiment per tres siluetes que es van mantenir entusiastes i dempeus durant tot el concert. Gràcies des de Gospel Sentits!!
Mariona Massip Sabater
Imatges de video
Publicat a

Sardanes i havaneres simfòniques, Francesc d’Assís en concert

[…]
Gairebé tres-cents cantaires, de vuit cors/corals/orfeons diferents, sota la direcció del jove dinàmic i emblemàtic Francesc d’Assís Pagès, (el nostre genuí pianista a Gospel Sentits, que és director de diverses corals de no gospel), per cantar sardanes i havaneres. Havaneres i sardanes cantades. Com li hauria agradat això a la mama…, i encara no sé si hi vaig anar per mi o per ella, o per totes dues. Tot el concert va ser com si la sentís cantar a ella, va ser com tenir-la al costat, sense tenir-li, per gaudir d’aquell programa peculiar, d’aquella sonoritat espectacularment harmònica, d’aquell públic entregat, d’aquell descobriment insòlit. Orquestra jove (Barcelona Concertante) i ambient veïnal – Concert de Festa Major – enquibits a centenars un vespre de dissabte al barri del Congrés Eucarístic de Barcelona, en una església que fins uns moments abans no sabia ni que existís, enorme, perfectament accessible i amable amb les persones amb mobilitat reduïda, acollint un concert de qualitat sorprenent.

Publicat a

Taller a Torre Ametller, Maig 2011

Pel matí, al bell mig de la muntanya, tot veient el mar des de l’alçada i en bona
companyia, escalfem veus tot fent caliu. Abans, però, hem gaudit d’un tastet ofert
per dues generoses companyes.

Treballem i gaudim plegats, amb el bon fer del nostre director.

Dinar agradable, conversa calmada, discreta o divertida.

Arribada la tarda, respirant la natura, fem sonar una sola veu per corda, aquella
veu que s’aconsegueix després de cantar amb ganes i complicitat.
Sí, complicitat, la
que ens fa ser pinya i la que ens permet transmetre les nostres emocions a qui ens
escolta.

Àngels Bardagí

Publicat a

Inventari. Després del concert

Inventari, no exhaustiu, d’un vespre:
Una cinquantena llarga de cantaires.
Un teatre.
Uns centenars de branques d’espígol.
Un director.
Quatre músics.
Dos camerinos.
425 espectadors
Un tècnic de so
17 cançons
Milers de batecs
I el so. I la vibració. I la música que arriba als cors. I els peus que porten el ritme. I les mans que piquen. I els ulls que s’il·luminen. I la sala fosca que viu…
… i es trenca el mur i espectadors i cantants acabem junts.
OH Happy Day! Feliç dia! Ho hem aconseguit? Sortirà la gent contenta? Haurà oblidat per una estona tristeses i misèries?
Cant. Clam. Pregària. Joia. Festa. Crit. Dolor i opressió. Coratge i lluita. Vida i esperança.
I tot… en un nom: GOSPEL.
I més.
Gospel SENTITS: El de Badalona, el de casa… a casa. Amb el seu nou repertori: ESSENCIA DE GOSPEL.
… Tot va començar quan en Julià, el nostre director, ens confirma que cantem al Zorrilla dins el cicle Badalona a Escena. Podrem presentar el nostre darrer treball i molts cantaires gaudiran, per primera vegada, del privilegi d’actuar amb les condicions dels professionals. (il·luminació, so, músics, etc.)
Apa, a assajar. A repassar lletres impossibles que en lloc d’inglish sonen en guachi-guachi. A recordar que si són dos o tres les repeticions. Que si hi ha contratemps o si és un fa o un sol. Que si hi ha pausa o si aquí cantem sols les dones o no, que ara anem fent veus per cordes! Que no, que repetim i després apugem el to! Ui! Que no és fàcil això de cantar i que soni bé… que tot el cor ha de respirar a l’uníson, afinar, i el més important… viure la cançó amb un mateix sentiment… donar-li cos, fer-la vida.
(Això altra. Fer vida allò que no s’entén! Aquest inglish pitinglish no és de l’època de molts dels cantaires, que llavors es feia francès i gràcies! I vinga, som-hi, que no ha estat res. I mai laif is in your jens!)
I emboliquem que fa fort! Arriben els músics! Que si un-dos-tres-quatre. Que si ara toca el baix, que la bateria no entra, que si faig filigranes amb la guitarra… que m’empesco un no sé què amb el piano… i els cantaires “out” sense saber si fan el do o fan el fa.
I els nervis. I el director que es puja per les parets i ens vol “canear” a tots. I el cor que bull, respira, s’inquieta, discuteix, aprèn, calla, canta… i camina.
I el treball de cadascú. En aprendre les lletres. En repassar la cançó. En assajar els músics. En trobar-se i trobar-se i donar canya el director.
I el gran dia! I probes de so. I pensar com s’entra i com se surt. I hi ha qui se les pesca totes i pensa un programa. I hi ha qui pensa en l’espígol, el detall, l’essència. I hi ha qui prepara un escrit. I hi ha qui ensenya a maquillar-se. I hi ha (no ho dieu a ningú) qui porta l’ampolla d’orujo. I hi ha qui sortirà a l’escenari sense haver pogut ni sopar.
I el cansament s’oblida així que ens posem el vestit blanc. I arriben els nervis…
I ja. Ja que ja sortim els cantaires pel mig del teatre. Ja que ja ens atansem a l’escenari. Ja que ja som dalt. Ja que ja comencem a cantar.
I els nervis s’asserenen. La primera ja està cantada. Buf! I seguim. I els cantaires ens posem dins les cançons, i tot passa ràpidament… i es viu el gospel. I es viu el concert. I tothom ho dóna tot.
Apoteosi. Pels cantaires… que ho hem aconseguit! Semblava que mai podríem recordar-nos de no fer el “dibuix” o de dir gad i no gog… o afinar aquella nota mil vegades repassada i mil vegades perduda!
(On van a parar les notes no cantades? Les notes oblidades? Les notes perdudes?)
Apoteosi. Pels músics. Que l’encerten i si no ni es nota! I que acompanyen, matisen, remarquen, donen cos…
Apoteosi. Pel Julià, el director. Que riu, dirigeix cor, arritma músics, presenta cançons i aixeca públic. I entremig encara té temps de saltar o de redreçar els qui anem descompassats.
I el teatre que acull l’essència.
I els batecs que s’enllacen i l’energia que flueix.
Anàvem de blanc. Érem dalt l’escenari. Baix hi havia gent de tots colors. Però en acabar… en acabar tots érem una cançó i un color…
Posem que érem el color de l’espígol. El color de l’essència.
Bon concert! Gràcies A tots i totes qui l’heu fet possible.
No hem cantat. Com ja dèiem al programa… hem viscut el gospel! 

 Teresa Català
Gràcies! Gospel Vallès!


Publicat a

Vibració abans del concert

Uns minuts de Gospel a TVB

Dos anys enrere ens posàvem aquí, davant vostre, en aquest teatre… i us dèiem que no importa l’edat, ni la creença, ni el sexe, ni el físic per estar aquí, a l’escenari… cantant per a vosaltres.

Us dèiem que nosaltres cantem per a transmetre una tradició que va néixer amb el cant dels esclaus i que vol transmetre el desig de llibertat, de justícia, de pau.

Us dèiem que els nostres cants vénen d’una tradició de lluita I coratge. D’esperança. De fe en un futur millor.

No us ressona això dins? El desig pregó de tots els éssers humans és aquest! Construir un món on viure, créixer, formar una família, treballar, contribuir. … Un món que sigui una esperança pels nostres fills, on poc a poc es vagin assolint tots els drets, tots els desitjos… totes les utopies.

Cantem gospel.

Nosaltres i vosaltres podem ser creients o no creients. Podem ser de Badalona o de fora ; podem portar aquí moltes generacions o fer poc que hi vivim. Parlem català, castellà i totes les llengües del món. Tenim rostres diferents i pensaments diferents… però un ressò similar al cor.

Si, som diferents, persones úniques amb el seu propi fer i pensar. Però durant unes hores serem tots junts una vibració. Un anhel. Un cant.

Aquí ens teniu.

Som gospel Sentits.

Ens uneix el desig d’arribar a tots vosaltres. Avui, aquest vespre, us volem fer vibrar…

Teresa Català

Publicat a

Un sopar per recordar

El 21 de juliol de 2008, és va realitzar un sopar memorable a la platja.
Gràcies al WordPress