Al perímetre del nostre barri tenim el que queda de l’antiga Fàbrica de components electrònics PIHER. Es tracta d’un edifici catalogat per l’Ajuntament per seu valor artístic, patrimonial i significatiu. Va ser obra dels prestigiosos arquitectes Oriol Bohigas i Josep Mª Martorell, amb la col·laboració de David Mckay, a mitjans dels anys seixanta. Es tracta d’una edificació extraordinàriament singular que, en la seva façana, imita les targetes perforades que feien servir els antics ordinadors de les grans empreses.
No cal que ens estenguem gaire a explicar quin és el seu actual estat de conservació, n’hi haurà prou a fer una ullada a les quatre fotografies que publiquem a continuació. Però si el drama de que no siguem capaços de vetllar pel nostre patrimoni és ja notable de per si, més terrible encara és el de les persones que hi habiten a dins en l’actualitat. Ni sabem, com a societat, què fer amb elles, ni elles què fer amb nosaltres. Són estrangers, viuen en la més absoluta misèria, pateixen malalties, han de remenar la nostra merda per buscar el seu sosteniment i finançar, també, les begudes alcohòliques amb que la seva addicció els castiga i alleuja alhora.
I ara els veïns s’han queixat, ja han aixecat la veu. La brutícia, les deixalles, les rates, la deixadesa selvàtica ja treuen massa el cap. Qui estigui llegint aquestes línies ara ja pot triar per què plorar: si per l’edifici, per les molèsties ocasionades als veïns o pels éssers humans que hi viuen a dins. Abans, però, de vesar la primera llàgrima haurem d’establir un ordre de prioritats.
Text i fotografies: Joan Ramírez