Entrada compartida per Fundació Internacional Olof Palme
XIX TROBADA D’ECONOMIA A S’AGARÓ
28 I 29 DE NOVEMBRE DE 2014
INTERVENCIÓ ANNA BALLETBÒ A L’ACTE INAUGURAL
President Artur Mas, President Valls, Alcalde de Platja d’Aro i President de la Diputació, Joan Giraut, Màrius Carol, director de La Vanguardia, autoritats, assistents, amics, premsa. Bona tarda a tothom.
Aviat farà dos anys, que el President Mas va venir a S’Agaró per inaugurar la XVII Trobada d’Economia. Convindran amb mi que sembla que hagin passat quatre anys en lloc de dos, tal és el grau d’incertesa i excitació dels últims 22 mesos.
El tema de les Jornades de febrer de 2013 va ser: “Sobirania Europea i Poder Financer”. estàvem espantats amb els mercats que ens marcaven el pas. El tema de la Trobada que avui inaugurem és: “Créixer en un Nou Marc Econòmic”. Sí, cal reconèixer, que des del punt de vista econòmic, les coses han millorat. Per una banda tot indica que la crisi econòmica ha tocat fons. No podem dir que tot vagi molt millor però sí hem de dir que des del punt de vista del creixement Espanya està creixent. La taxa anual del PIB al tercer trimestre del 2014 és de l’1,6%, mentre que a l’eurozona és del 0,8%. L’atur no està augmentant i fins i tot s’està reduint, lentament, massa lentament, però reduint.
La inflació està continguda, inclús massa continguda, el IPC acumulat a 31 d’octubre de 2014 és de -0,4%. Els salaris, diuen alguns experts, que estan probablement excessivament baixos. El pitjor és el deute públic espanyol que està al 95% del PIB, tot i que la prima de risc s’ha reduït de forma espectacular en aquests últims 22 mesos i això ho modula.
Els efectes de la crisi han comportat problemes importants. No és menor la destrucció del teixit industrial a Espanya en general i a Catalunya en particular. Josep Oliver parla que durant la crisi 2007-2013 a Catalunya s’ha destruït un 30% de llocs a la indústria. La indústria turística ha crescut i s’ha consolidat però no és suficient perquè masses sectors industrials han perdut empreses i treballadors. Els que han sobreviscut juntament amb el turisme han salvat el sector exterior però els estralls de la crisi trigaran a ser reparats amb noves indústries. Sempre molt més lentes a crear que a destruir.
Per contra, des del punt de vista polític les coses estan pitjor i són una font d’incertesa que no ajuda ni a la consolidació democràtica ni a la consolidació econòmica.
El conegut economista lliberal Milton Friedman, que no és pas sant de la meva devoció, sí que té, però, una frase que comparteixo: “No hi ha dinar gratuït”. Ara i aquí podríem dir que tampoc hi ha crisis gratuïta. El creixement dels partits d’ultradreta i el populisme a Europa són una resposta a la crisi econòmica. A les últimes eleccions europees, celebrades al mes de maig de 2014 hem vist avenços molt importants d’aquests partits a França, Holanda, Finlàndia, Itàlia, Gran Bretanya, etc. Ha arribat l’hora de la revenja. Hi ha països on la protesta es canalitza a través de Podem, la CUP o Ciutadans, en altres mitjançant Syriza, Marine Le Pen o Beppe Grillo. Escòcia a través dels nacionalistes de l’SNP i a Anglaterra via els euro-escèptics ultradretans UK Independence Party. És com si un electorat castigat i fastiguejat sentint-se enganyat i traït decidís ficar-se al llit amb qui té més a prop pensant que així pot fer més mal encara que la persona triada no li acabi de fer el pes. És una reacció totalment lògica de la ciutadania que veu que els partits tradicionals no han sabut o no han pogut plantar cara a les conseqüències de la crisi, la sortida de la qual ha estat de radicalisme auster fins al punt de qüestionar, per primera vegada en la historia moderna, la creença establerta de que el futur seria millor que el passat i el present. No només perquè sembla que el creixement ha tocat sostre, fet que no és cert pel creixement però si ho és pel creixement incontrolat, sinó sobretot per la mossegada implacable que les mesures d’austeritat han comportat per les conquestes en l’Estat del Benestar i l’empobriment de les classes mitjanes. Si a tot això hi afegim l’aflorament imparable dels casos de corrupció a Espanya en general i a Catalunya també, haurem de concloure que el sorprenent és que els ciutadans siguin tan moderats en les seves reaccions.
Molts es pregunten si ara hi ha molta més corrupció que abans. No ho comparteixo. Molts dels escàndols que llegim als diaris avui i que són objecte de querelles i judicis no són casos dels últims mesos. Són més antics però surten ara. Ni els imputats Rodrigo Rato, Miguel Blesa, Joan Cotino, Jesús Terciado, Marina Castaño, Francisco Granados, Iñaki Urdangarín, Cristina de Borbón, Oriol Pujol, Jordi Pujol Ferrussola… ni els condemnats Isabel Pantoja, Luis Bárcenas, Josep Lluis Núñez, pare i fill, ni els investigats Fernández Villa, Jordi Pujol Soley, Manuel Cháves, José Antonio Monago, etc. No ho són per delictes d’avui, sinó d’ahir i d’abans d’ahir. Fins i tot Martín Villa i Utrera Molina tenen problemes. El que ens hauria de donar una certa tranquil·litat és veure que la Justícia és lenta però que funciona. L’imperi de la llei s’imposa.
I a Catalunya com ho tenim? A Catalunya des de l’any 2006 amb l’aprovació de la reforma de l’Estatut d’Autonomia i en especial des de l’any 2010 amb la sentència del Tribunal Constitucional, vivim en una onada creixent de mobilització ciutadana i presència casi monotemàtica als mitjans de comunicació de casa nostre sobre sobiranisme, dret a decidir, independència i campanyes electorals que, benvolgut President, a la vista de l’acte celebrat al Fòrum el passat dimarts 25 amenaça en continuar com a mínim 18 o 20 mesos més.
Amic President, jo respecto totes les opinions encara que no les comparteixi i només aspiro a que també es respecti la contrària i que no hi hagi campanyes ni tweets ni cosestes com la que hem vist just fa 24 hores contra un cava català. Fa us anys hi va haver campanyes contra el nostre cava des de fora de Catalunya, ara només faltaria que hi hagués campanyes contra el nostre cava des de dins de Catalunya. No és un bon camí acusar al contrari d’antidemocràtic i, aplicar nosaltres les mateixes receptes. Menys tweets i més senderi.
Però haig de confessar, President Mas, que jo estic admirada de la seva capacitat d’au fènix i de sorprendre’ns a tots amb una renaixença, que no el vull enganyar, no sé si durarà molt o poc, però de moment aquí estem. M’agraden les seves metàfores, totes molt marineres, perquè com deia Marc Tuli Ciceró governar és “pilotar un vaixell” però hi ha una definició, que no metàfora, que m’agrada encara més, és la del filòsof francès Edgar Morin que diu que la política és treballar per l’associatiu i combatre el que sigui dissociatiu, i sosté que la emancipació no pot tenir com a meta l’aïllament o la ruptura de les relacions preexistents. Morin és el principal precursor del pensament complex i avui governar és gestionar la complexitat de societats complexes. Per això, amic President, entre la rigidesa i l’astúcia jo crec que hi ha una altra via que és el pacte sempre difícil, sempre complex que diria el filòsof Morin però a vegades l’únic possible i fiscalia al marge, a mesura que ens acostem a finals del 2015, i s’acosten les eleccions generals, el pacte és cada vegada més possible. La venjança de la ciutadania galopant la indignació de la injustícia social en una crisi sense precedents i amb unes mesures, de vegades fins i tot amorals, no perdonaran a ningú.
- Sé que caldrà tornar els poders a Catalunya anul·lats pel Tribunal Constitucional.
- Estic convençuda que haurem de reexaminar moltes coses que han passat i retornar a l’esperit de 1978.
- Moltes comunitats autònomes hauran de retornar competències a l’Estat perquè no estan en condicions de poder-les administrar.
- L’esperit de la transició i l’encaix de Catalunya i Euskadi a Espanya haurà de replantejar-se i reparar allò que el 23 de Febrer va diluir
- Afegeixo que tot això s’haurà d’acabar fent perdonant el deute autonòmic de totes les comunitats amb l’Estat perquè, entre altres coses, no hi ha ningú que el pugui pagar. I és cert, Espanya s’ha beneficiat de l’impuls, de Catalunya, de la nostra creativitat, de la emprenedoria i del nostre estalvi, però nosaltres també ens hem beneficiat d’Espanya i de formar-ne part. De les iniciatives dels Jocs Olímpics que tenen molts pares però que ja haguérem vist si els haguéssim tingut fora de l’Estat i una llarga llista. Ara hem de beneficiar-nos de que torni el creixement.
- Jo vull tornar a veure una Convergència i Unió, o com s’hagi de dir el nou partit en els propers mesos, i un Partit Socialista de Catalunya com factors d’estabilitat a Catalunya i Espanya. President, l’estabilitat d’Espanya, no hagués estat possible sense l’actitud dels Socialistes catalans i del paper de Convergència i Unió. Els dos grans partits espanyols, no ho haguessin pogut fer sols.
ACABO
Vull donar les gràcies als patrocinadors, La Caixa i Deloitte, i als col·laboradors Ajuntament de Castell-Platja d’Aro, empresa Freixenet i Col·legi d’Economistes i enguany La Fira de Barcelona a qui donem la benvinguda en la persona del Senyor Jordi Majó.
Tenim tres taules molt potents i un sopar i dinar-debat que prometen. Enguany hem demanat tenir un filòsof entre nosaltres perquè ja no és possible créixer sense ètica i moralitat. I si prefereixen, com deia Adam Smith: la moralitat és el mandat de l’equitat. Els professors i experts José Antonio Marina, Alfedo Pastor, Jordi Gual i Elvira Rodríguez moderats per Eugenia Bieto han abordat amb saviesa els “Condicionants per créixer” en un debat celebrat tot just fa una estona.
Després de l’acte inaugural soparem amb el Ministre d’Economia i Competitivitat Luis de Guindos que esperem no sigui l’últim any que ens acompanya perquè té traçat un camí cap a presidir l’Eurogrup, malgrat algun holandès. Demà al matí parlarem d’”Energia, creixement i competitivitat” amb Mariano Marzo, Arturo Gonzalo, Carmen Becerril i Claudio Rodríguez i les habilitats de Jesús Navarro per conduir la taula.
I després ens plantejarem com “Reactivar el creixement i reinventar l’empresa” amb Jordi Majó, Núria Vilanova, Pere Vallès, Ana Maiques i conduït per el President de la Cambra de Comerç de València, José Vicente Morata. Amic Morata, lo de l’eix mediterrani ja és però serà més i això ens beneficiarà a tots fins i tot als que volien un eix més de secà.
Acabarem amb un dinar debat amb els catedràtics Josep Oliver i Joan Tugores que els bon oficis d’Andreu Morillas, co-impulsor de les Trobades d’Economia a S’Agaró des del Col·legi d’Economistes.
Benvinguts tots a S’Agaró.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Anna Balletbò, presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme
You must log in to post a comment.