Ara estem patint la destrucció de la naturalesa per l’avarícia del poder. […] Wagner ja va intuir que les lleis de la naturalesa i dels homes no estan harmonitzades». Així explica Robert Carsen una posada en escena intensa però conscientment allunyada de la grandiloqüència.
Das Rheingold (L’or del Rin; Munic, 1869) constitueix el pròleg de Der Ring des Nibelungen (L’anell dels nibelungs). En un món harmònic, les ondines vetllen el seu tresor del fons del Rin. El nibelung Alberich, nan lleig i lasciu, els el roba perquè en sap el secret: qui pugui apoderar-se de l’or i forjar-ne un anell, serà amo del món, amb la condició de renunciar a l’amor. Wotan, el primer dels déus, guiat per l’astut semidéu Loge, pren l’or i l’anell a Alberich per pagar el palau del Walhalla, que uns gegants, Fasolt i Fafner, li han construït. El nanprofereix llavors la terrible maledicció: l’anell significarà la dissort i la mort dels qui el posseeixin. La maledicció es compleix immediatament: un germà mata l’altre per ser-ne l’únic amo. Els déus entren al Walhalla.
