Més de cinquanta persones van assistir a l’assemblea convocada per l’AV Canyadó per tractar el tema de les obres del carrer Jaume Ribó (naus al costat de Correus).

Sembla que volen tancar l’espai que fins ara feien servir els veïns per aparcar els cotxes i reservar-lo per a ús privat.

Davant el que els veïns consideren com a una irregularitat i la pèrdua de places d’aparcament que originarien problemes al veïnat per a poder aparcar, l’Assemblea va acordar contractar un advocat per que estudiï la legalitat de l’actuació i prengui les mesures oportunes per recuperar aquest espai.

Es va acordar convocar una nova assemblea per decidir quines seran les actuacions del veïnat.

 

 

Hola a tots!

 

Ja tenim la nova programació del contacontes que fa la llar d’infants Valonsadero en col·laboració amb la nostra associació. Us recordem que és una bonica activitat gratuïta,  especialment pensada pels petits, i que té lloc en el marc incomparable del Centre Cívic de Canyadó…. ja sabeu… la masia més antiga de Badalona (els papers més antics que en parlen són de 1492!!).

Al cartell adjunt hi trobareu totes les dades. Animeu-vos i porteu els vostres petits!!

 

 

Per fi s’han iniciat les obres d’instal·lació de jocs infantils al nostre barri. En concret, s’instal·laran nous jocs a la Plaça de Pomar de Baix i a la Plaça Diplodocus. S’aprofitarà també per reparar alguns dels existents i omplir de sauló el forat d’aquests espais. Això permetrà que els nostres infants puguin gaudir d’aquestes places.

Hola, amics! Els petits del barri tornen a estar de sort. La llar d’infants Valonsadero ens ha fet a mans la programació del contacontes de tardor/hivern. Trobareu tota la informació en el cartell que publiquem a continuació.

Tenim nou taller de Zumba per a nens! Trobareu més informació en el mateix cartell que publiquem a continuació.

Hola amics!

Us informem de que el proper dia 1 d’octubre comença el nou taller de Pilates a càrrec de la professora Mayka Ros. L’activitat és organitzada per la nostra associació i tindrà lloc a la Masia de Canyadó. Trobareu més detalls al propi cartell que publiquem en aquesta mateixa entrada.

 

Feu-ne promoció per que fent-ho promocioneu el nostre barri!!

 

Salut!

 

 

Ja fa 45 anys que els Edificis Sant Jordi marquen el perfil de Canyadó, allò que ara en diuen “skyline” per influència de l’anglès. Són la silueta, barrera i porta d’entrada alhora a un barri que es mira a sí mateix amb orgull. Tot i això, aviat les coses canviaran i els carrers de Canyadó hauran de mirar al mar, com miren el mar els habitants dels pisos alts del barri. Repassem, doncs, una mica la història d’aquests edificis i els seus orígens: coneixerem millor el lloc on vivim i això ens ajudarà a defensar i sostenir la seva dignitat.

El text que teniu a continuació ha estat aportat per Rosa Valls, membre de l’AV Canyadó, i va ser la seva aportació al “Quedem” celebrat amb Òmnium Cultural Badalona.

ELS EDIFICIS SANT JORDI

Basant-me amb els records d’ un veí estimat de la nostra barriada, el Sr Alsina Valls, us faré cinc cèntims dels inicis d’ aquest grup d’ habitatges.

Sembla ser que amb el procés de creixement demogràfic de Badalona en la dècada del 1960-1970, l’ Ajuntament d’aleshores es va plantejar la necessitat de construir habitatges tant per la gent nouvinguda de la resta d’ Espanya com per la gent que vivia a Badalona. L’ anomenat Patronat de la Vivenda va construir habitatges socials a LLefià, a Bufalà i al barri de La Salut. Tres grups de vivendes que havien de solucionar força problemes de gent modesta de la ciutat.

Però hi havia un sector de població, classificat pel Patronat com de classe mitjana, que no reunia, per superar-les, les condicions objectives que s’havien assenyalat per poder obtenir una vivenda social, aquelles classificades com de Grup II per la Llei que les regia , i que tampoc no podia arribar a l’ adquisició d’un habitatge en el mercat lliure.

I així va ser que el Patronat va decidir la construcció d’un grup d’ edificis destinats a persones de classe mitjana. Segons una nota publicada al maig de 1967 a la Revista de Badalona,“el Patronat s’ha proposat aixecar uns blocs de vivendes, dignes i elegants, en el barri de Canyadó, propis per a famílies de classe mitjana, potser la més abandonada fins ara en aquesta qüestió de la vivenda”. També deia que serien “reservades per a aquelles persones que acreditin la seva condició de veïns de Badalona”.

La majoria de la gent que va adquirir una vivenda era del mon de l’ educació, sanitat, judicial i militar (funcionariat) i joves procedents de famílies originaries de Badalona

Els arquitectes Celestí Chinchilla, Lluís Maria Escola i Joan Oliva es van encarregar de confeccionar el planols i les constructores van ser “Constructora Asturiana, S.A.” i “Construcciones Teòfilo Sastre, S.A.”

Es van construir catorze blocs d’ habitatges, dividits en set blocs de vuit plantes, quatre blocs de deu plantes i tres blocs de catorze plantes, amb un total de quatre-centes quaranta-set vivendes i trenta-sis locals comercials, tot sota l’ acolliment del Grup I de la Llei de Vivendes de Renta Limitada. El preu era molt assequible i s’havien d’ amortitzar en quinze anys, sense necessitat de demanar crèdits ni de constituir hipoteques. Tenien, les vivendes, una superfície entre 76 i 83,41 metres quadrats.

Al mes d’ abril de 1969 es van signar els primers contractes, i a partir del mes de maig, el dia 27, ja es van lliurar les primeres claus.

El Patronat va consultar amb la gent que havia adquirit un pis, i es va decidir que el conjunt portaria el nom d’ Edificis Sant Jordi.

Els locals van ser adjudicats en arrendament, poc després , mitjançant el sistema de subhasta.

La inauguració oficial va ser durant la Festa Major d’Agost de 1969.

Dels Edificis Sant Jordi va dir la premsa d’aleshores que “constitueixen una magnífica zona urbana estudiada fins en els més mínims detalls. Els seus catorze blocs,orientats al sol i preparats per a totes les inclemències del temps, ofereixen una silueta magnífica”

Han passat molts anys i hi ha viscut molta gent. S’han venut i revenut però tot i la poca inversió de manteniment que últimament estem rebent, la gent de la barriada ha procurat fer un neteja de façanes, canvis de millora en les porteries de la comunitat s’estan dedicant temps i esforços per mantenir els jardins i per tenir netes les zones comunes.

Des de la constitució de l’ AV de Canyadó i durant tots aquests anys s’ han promogut accions de millora de tota la zona, no nomes d’ aquest grup de vivendes, sinó de tot Canyadó i s’ està lluitant per mantenir la zona amb les millores condicions possibles d’ habitabilitat i confort per a tothom.

Per fi s’han adjudicat les obres de la Biblioteca ubicada als baixos del edifici de l’antiga Caserna de la Guàrdia Civil. Durant aquest mes de juliol s’iniciaran les obres i des de l’AV confiem en que s’acabin a final d’any.

Local destinat a la nova Biblioteca de Canyadó

Hem de recordar que el nom proposat per la Coodinadora d’Associacions de Veïns del districte Primer és el de Jordi Monés i Pujol-Busquets (Badalona, 22 de setembre de 1928),  qui va ser pioner de la història de l’educació als Països Catalans i a  Espanya,  i fundador de la “Societat d’Història de l’Educació dels Països de llengua catalana”. També que una de les seves sales s’anomeni Maria Rita Alsina Dalmau, veïna del barri recentment desapareguda  i lluitadora en la defensa de la nostra cultura i la nostra llengua.

Des de l’AV volem que el dia de la inauguració es pugui fer una xerrada sobre Lluis Bru i Salelles, autor del mosaic de Can Domènch,  i que aquest mosaic  es col·loqui el  en el mateix solar a on es trobava la fàbrica.

 

Afortunadament, cada dia hi ha més gent jove que no ha conegut la necessitat de tenir passaport per visitar els països de la Unió Europa, nois i noies que mai han pagat res en pessetes. Però les coses no sempre van ser així, i no parlem precisament del nostre passat recent. Les fronteres, els aranzels, els controls de mercaderies han estat molt pressents entre nosaltres.  Sense anar més lluny, als anys vint del segle passat, al barri vam tenir un “burot”. Sí,  sí… de debò, estava paret per paret amb la tàpia del Cristall. Que què és un burot, us esteu preguntant? Si no vau venir al “quedem” podeu llegir el següent article aportat per Òmnium Cultural de Badalona.

ELS BUROTS

El burot era el funcionari, municipal o de l’estat que s’encarregava de cobrar els drets d’entrada de certes mercaderies de la ciutat o país i “l’oficina” o caseta on treballava el burot l’anomenaven també burots o fielato*, les oficines esmentades i el personal que hi treballava a més de cobrar, exercia la vigilància de totes les entrades de la ciutat a la fi d’evitar que ningú introduís mercaderies sense pagar el drets que havien de suportar.

La gent també els anomenava despectivament : Punxasàrries, . I per tal d’esquivar-lo, marxaven de Badalona ben d’hora, a les quatre del matí

El nom burot tal vegada tingui a veure amb el francès “bureau” oficina.

 *Fielato era el nom popular que rebien les casetes de cobrament dels arbitris i taxes municipals sobre el tràfic de mercaderies, encara que el seu nom oficial era el d’estació sanitària, ja que a part de la seva funció recaptatòria servien per exercir un cert control sanitari sobre els aliments que obstaculitzen a les ciutats. El terme *fielato procedeix del fidel o balança que s’usava per al peatge.

 A la riera Canyadó, al davant de la fàbrica el “cristall” , adossada a la paret, hi havia la barraca de fusta dels burots. Més tard, el “fielato* quedà instal·lat arran del límit del terme municipal de Badalona.

 A la riera de Canyet, existia una barraca arran de la paret de l’hort de Can Barriga.

La barraca dels burots de la riera de Sant Jeroni de la Murtra, estava situada entre Can Cabanyes i Can Lloreda.

Quan van obrir el trànsit la carretera de Badalona a Mollet, s’instal·là un “fielato” tocant el carrer Fluvià.

A partir dels anys vint, el barri de la Salut (el Gurugù, com deia tothom) comença a urbanitzar-se, llavors, s’instalà una barraca de fusta al cim del turó que, marcava el limit del terme municipal de Badalona.

En el anys trenta, s’inaugurà la carretera de Badalona a Montcada, aleshores, emplazaren un “fielato”, al peu mateix de cami antic de Canyet.

A l’estació del tren i a l’estació de mercaderies., el burots tenien una barraca de fusta.

 A la història dels burots, hi ha anècdotes divertides. En certa ocasió, s’incoà expedient a un burot, per haver acceptat un magnífic bròquil d’un pagés que anava amb el seu carro vers al Born. Després de remenar molt paperam i de “resultandos i considerandos”, el jutge instructor fallà una condemna de suspensió per vuit dies d’ocupació i sou. Quan l’expedient passà a la Comissió Permanent, per a la seva aprovació tots els regidors, tant d’un partit com del l’altre van considerar que aquella penalitat era extremadament excessiva. A les hores un regidor de l’oposició, compadit del pobre home carregat de fills, va proposar que se’l suspengués d’ocupació, no de sou.

I així quedà acordat.

El burot del Joc de Badalona.

Santiago Rusinyol  va escriure d’obres d’entreteniment destinades al gran públic, Eren peces còmiques i intranscendents :

Els punxa-sàrries(1904), El bomber (1904), L’escudellòmetre (1905), La nit de l’amor (1905), La lletja (1905) o El bon policia (1905).

Hola, amics!

Recentment Òmnium Badalona ens ha fet a mans els diferents reculls d’informació del “Quedem” que vam celebrar a Canyadó el mes passat.  Els agraïm l’esforç de documentació que han fet, però també al Museu de Badalona per facilitar algunes de les fotografies. Nosaltres, com associació, també ens vam documentar i disposem dels resums que compacten les interessants explicacions que es van sentir durant el “quedem”. En el transcurs els propers dies anirem publicant al nostre web aquestes informacions i algunes fotografies.

Iniciem, doncs aquests Ressons del Quedem amb alguns apunts sobre el mar, la Riera de Canyadó i la seva convivència amb l’industria.

El mar i la Riera Canyadó

El mar es l’abocador de la riera + industries resta de Badalona + zona Montgat

La platja i el banys, convivència amb les industries

Sorra per vivendes sense tractar la salinitat provoca les humitats.

 

És durant els anys cinquanta i seixanta del segle XIX, a partir de la inauguració del ferrocarril, que afavoreix el transport, quan la indústria agafa gran embranzida i s’instal·len una gran varietat d’indústries de tots els rams. La Galeta de la Vda. Palay i Moré (1858), la refineria de sucre Fontrodona i Castelló (1865), el Gas de Jaurés (1866) i l’Anís del Mono de Bosch i Grau (1868) són alguns exemples. Les factories es multipliquen durant el darrer quart de segle i s’instal·len a Badalona indústries com la Cros, procedent de Sants, la petrolera Canals i Cia o Busquets, Macons i Cia, dedicada a l’elaboració d’aiguardents; la varietat industrial abastava tots els sectors: alimentari, farmacèutic, materials de la construcció, destil·leries, perfumeries; sense dubte, una de les més importants sempre fou la tèxtil i després en destacaren la química, la cordera i la metal·lúrgica.

Als anys 60, CAMPSA va construir el pont del petroli , l’empraven els seus vaixells cisterna per a la descàrrega de productes petrolífers als dipòsits a terra.

Com a conseqüència de la construcció del ferrocarril . Així en el decurs dels últims 140 anys, tret de les conegudes indústries químiques (lleixiu, adobs, pintures, etc.), de ceràmica (bòbiles i porcellanes), guixeres i metal·lúrgiques (maquinària per la indústria de corderia, automòbil, química, etc.), s’han fabricat productes tant diversos com són: cordes i cordills, fins i tot de guitarra, nines, bastons i mànecs de paraigües, caramels, galetes, sèmoles i purés, foneries metàl·liques, de ferro i plom, etc., indústries tèxtils, d’adob de pells, de marroquineria, de brodats, licors, material elèctric, etc

Caseta de bany de la cooperativa Paz i Justicia a la zona del torrent Vallmajor

Cooperativa Popular Pau i Justícia, una societat fundada en 1921 i que va començar com a associació obrera de consum de productes de primera necessitat; fa anys em recordava un dels seus fundadors José Calderón que els mateixos socis per torns atenien als afiliats i clients, treballant el necessari en la mateixa de forma gratuïta; així van arribar a superar els mil socis, mil famílies, atenent en realitat a tot un barri. La cooperativa va estendre la seva activitat, creant una escola, una mútua asseguradora, un cor, un auditori, va encunyar moneda (i van ser multats per la monarquia) a efectes interns, etc. Després de la guerra civil, van invertir en una reforma i modernització de la finca, que va endeutar a la cooperativa enfront de la Caixa de Pensions i Mont de Pietat, que resultaria fet i fet nefasta per a la seva supervivència. la Cooperativa Popular a mitjan 7O, havia estat recuperada per a la causa de la democràcia per un grup d’associacions del barri La Cooperativa Popular va entrar en fallida davant la Caixa, l’Ajuntament compri l’edifici primer i ara ho cedeixi a la sala *Beckett.